Us vaig a contar una petita història d'un científic que estava al seu laboratori mirant de resoldre els
problemes del món. Es passava molts dies allà dins, fins que va entrar el seu fill
petit de sis anys i li va dir: “Pare, ara t’ajudaré”. El pare, desesperat, li diu:
“No, fill, vés a jugar”. I el nen li respongué: “No, pare, jo et vull ajudar”. El
pare no sabia què fer. Aleshores, va trobar el mapa del món en una pàgina d’una
revista, i li va dir: “Bé, amb això puc tenir el meu fill entretingut durant deu
dies i que no em molesti”. va agafa unes tisores, retallà la pàgina, i començà a
tallar-la a trossets. Donà cinta adhesiva al nen i li digué: “Ja que t’agrada
muntar puzles, mira de muntar el món”. El nen no el coneixia, el món. El pare
continuà amb les seves equacions. I el nen, al cap de dues hores, li digué: “Pare,
ja he acabat”. I el pare: “No pot ser, això és cosa de nens, deu haver fet
qualsevol cosa”. S’ho va mirar i, efectivament, havia arreglat el món i li preguntà:
“Però, com ho has fet, si no coneixes el món?”. I el nen li va explicar: “Pare, quan
has tallat el full, a l’altra banda hi havia un home. Com que jo conec l’home,
he girat tots els paperets. Quan he tingut l’home muntat, l’hi he donat la volta
i havia arreglat el món”.
Aquest petit conte ens fa pensar en tots els problemes que ens envolten; que moltes vegades mirem de resoldre'ls en direcció contraria. Tenim la sort de tenir a les nostres mans molts de recursos per poder afrontar tot allò que ens preocupa. Tornem a ser infants i mirem el món d'una manera mes inocent.
Per recordar un dia tan senyalat com aquest tots els nens han vingut vestits de blanc.
