Al número 59 de la revista ”Mente i cerebro” ha sortit publicat un article que porta per títol “Derecho al rasguño", en aquest article es qüestiona la importància que actualment se li dóna a la protecció dels infants, o més ben dit, aborda el tema de la sobreprotecció a la qual estan sotmesos.
Actualment als nostres infants, amb l’afany de procurar un entorn “segur” se'ls està privant també de la possibilitat d’aprendre, de conèixer l’entorn, de poder assumir riscos i tenir experiències d’autoeficiència. La sobreprotecció porta als infants a no poder gaudir d’experiències de desenvolupament, a tenir una percepció equivocada dels perills i incideix de forma negativa en el seu autoconcepte.
L’autora de l’article,
Verena Ahna, comença diferenciant entre risc i perill.
Perillosa és qualsevol situació que els adults hem d’evitar
Són situacions de risc les que els infants voluntàriament decideixen assumir, i ho decideixen perquè els hi cal per conèixer-se millor a ells mateixos, per veure fins on poden arribar, quina distància poden saltar, fins quant amunt poden pujar, com poden mantenir l’equilibri, o si poden superar el salt que van fer en una altra ocasió. Són experiències vitals necessàries per tal d’anar agafant confiança en les pròpies possibilitats, per saber què pot fer mal i què no, per agafar habilitat i seguretat en ells mateixos.
L'habilitat, la seguretat i l’autoconfiança que els infants van adquirint quan se'ls permet que vagin superant reptes motrius les podran extrapolar a altres àmbits de la seva vida, els oferiran un coneixement ajustat de com és el món, els materials, els objectes i les lleis que els regeixen.
Si realment volem infants autònoms, però amb l’autonomia autèntica, la que comporta responsabilitat i els inicis d’un criteri propi, hem d’entendre que l’adquisició d’aquesta autonomia responsable ha de passar per tenir el desig i la possibilitat d’actuar, la possibilitat d’anar prenent petites decisions en la mesura en que poden fer-ho. Decidir si volen enfilar-se a un tronc o a un petit mur i adonar-se que han vivenciat un sentiment d’autoeficiència, pot ser molt educatiu pensant en termes de desenvolupament.
La recepta és potser fàcil de dir i potser més difícil a la pràctica: dotar als infants de llibertat en els seus moviments, permetent que puguin controlar sempre el seu gest, proporcionar materials que facilitin un coneixement autèntic del món i estar disposats a assumir que els infants han de poder fer front als petits reptes que ells mateixos es plantegen per poder créixer i desenvolupar l’autonomia responsable.
Cada cop que estiguem temptats a demanar a un infant que no s’enfili a un desnivell o que no mantingui l’equilibri sobre un tauló, potser valdria la pena aturar-nos a pensar si la nostra acció és realment educativa.